jeudi 31 janvier 2013

Nadal istoric


Coma de costuma, soi totjorn tardièra dins ma lista de causas de faire. Mièlhs val tard que jamai, vos vau parlar d’un de mos presents de Nadal.
Ma maire m’ofriguèt La couleur des sentiments de Kathryn Stockett (edicions ACTES SUD, collecccion BABEL, 609 paginas).


Lo raconte es situit en mila-nòu-cent-seissenta-dos dins l’estat del Mississipi, dins la vila de Jackson.
Conta l’istòria de Ailibeen, Minny e Skeeter. Ailibeen e Minny son de servicialas. Skeeter es una jove borgesa de 23 ans. Son negras, ela es blanca. E la leis per la segregacion raciala son encara en vigor. Mas Skeeter es pas coma lo demai de las patronas…

L’autora, que s’inspirèt de sos remembres, nos ofrís amb aquel roman lo raconte magnific, esmovent e plen d’umor del rescontre entre tres femnas que tot deuriá despartir.

Un pichot extrach per vos far lingueta (pp.566-567) 
« […] j’irais à une réunion de la Ligue et je rédigerais la Lettre. Puis, vendredi soir, Stuart viendrait me chercher pour aller dîner […] et le lendemain je serais fatiguée pour mon cours de tennis. Fatiguée et contente, et…. frustrée.               
Parce que cet après-midi là j’aurais écouté Hilly traiter sa bonne de voleuse sans dire un mot ni faire un geste. […] Et étant fiancée à Stuart, je ne porterais pas de jupes courtes, les cheveux seulement, et ne pourrais me livrer à aucune activité dangereuse […]. J’aurais trop peur qu’il ne désapprouve. Certes, je ne me mentirai jamais à moi-même en prétendant avoir changé la mentalité de personnes comme Hilly ou Elizabeth, mais au moins n’ai-je pas à faire semblant d’être d’accord avec elles ».


Coma autre roman istoric vos recomandi Mille femmes blanches de Jim Fergus (495 paginas. Pocket.).



En resumit : al sègle dètz-e-nòu, en Americal del Nòrd, mila femnas (volontàrias, baujas tiradas d’asilis…) son mandas, per quicòm coma quatre ans crèsi, dins un vilatge indian luènh de tot. Lor « mission » (jos contract) : balhar naissença a d’enfants metisses per ajudar « l’integracion » dels indians dins la societat dicha civilizada.

jeudi 17 janvier 2013

Poesia

Sabi qu’es un pauc tard mas desiri als rars lectors de mon blòg una annada dos-mila-trètze rica en rescontres, capitadas e descubèrtas !

Aqueste dissabte dotze de genièr, foguèri a un rescontre poetic que se debannava a la Mediatèca centrala d’Agglomaracion Émile Zola à Montpelhièr.
Coma èri d’ora (lo rescontre començava pas abans siès oras e mièja, esperèri al « Café des lettres » qu’es a dins la quita mediatèca. Comandèri una part de pizza, un chicolat-caud e una còca ; un repais plan meritat aprèp una jornada a caminar dins lo centre-vila ! Aprèp aver fach tampona, m’anèri installar dins l’auditorium.
Me remembri pas totes los noms, mas sabi qu’entre los poetas presentats i aviá : Frédéric-Jacques Temple, Michaêl Glück, Joan-Frederic Brun, Aurelia que-n’ai-d’oblidat-lo nom, anciana estudianta en licència d’occitan a Montpelhièr, e Joan-Claudi Fôret. Èran tanben presentas doas traductritz en L.S.F. (Langue des Signes Française) e una violoncellista qu’improvisava (me sembla) sus las lecturas.
L’intervencion que me pertoquèt mai foguèt la de Michel Gluck que legiguèt un poèma sieu titolat « Plus tard encore »
Legiguèt o poèma d’una votz clara e prigonda, quora lenta, quora rapida, òm sabiá pas pus se lo violoncèl seguissiá la votz o s’èra la votz que seguissiá lo violoncèl. Amai, la traductritz en L.S.F. signava lo poèma d’un biais fòrça armoniós, l’ « illustrava », s’o pòdi dire, a la perfeccion, semblant, coma los pintres asiatics amb sos pincèls e sa tencha, traçar d’un sol moviment precís e sople, los imatges que naissián dels mots.

Un moment de gràcia.